Ens reunim tots els veïns dels apartaments en junta ordinària de pandèmia de la Covid-19. Tot sembla fluir, fins que arribem  a l’últim punt, el torn de paraules; demano la paraula perquè he observat un canvi de costums en la nostra petita vida en comú: la porta de l’edifici, la que tanca pesadament l’accés a gent de fora i sense clau, queda oberta insistentment sense cap raó coneguda, ja que les normes internes aprovades i àmpliament acceptades des de fa anys així ho determinen, per la seguretat dels propietaris de la comunitat.

https://youtu.be/evBUhfJawfM

Les explicacions que van donar per deixar-la oberta ens van sorprendre força: no volien tocar el pany de la porta perquè així no s’exposaven al virus.

D’aquesta anècdota  podem extraure 2 punts interessants:

1.- la polaritat de la essència del fet “trobar-nos segurs”: romandre segurs davant les persones no benvingudes a casa nostra versus romandre segurs front el no benvingut coronavirus a les nostres vides particulars.

• En el llibre del Kybalion, de l’escriba dels déus egipcis Hermes Trimegistus, trobem el principi de polaritat que ens diu «Tot és doble, tot té dos pols; tot, el seu parell d’oposats: els semblants i els antagònics són el mateix; els oposats són idèntics en naturalesa, però diferents en grau; els extrems es toquen; totes les veritats són mitges veritats, totes les paradoxes poden reconciliar-se».

2.- la invitació a continuar amb la desfeta de la propietat (en aquest cas comunitària) ben explicada en la teoria de les finestres trencades de James Wilson y George Kelling arran d’un experiment dels psicòleg Philip Zimbardo l’any 1969 en la Universitat de Standford.

L’experiment:  Es va deixar un cotxe en el barri de Bronx (Nova York) amb clars símptomes d’abandonament, com la matrícula caiguda o les portes obertes. L’objectiu era veure què ocorria respecte a les conductes incíviques i el contagi d’aquestes. Al poc temps de deixar el cotxe van començar a desvalisar-lo fins que el cotxe va quedar totalment destrossat.

Un altre cotxe en perfectes condicions va ser aparcat en Palo Alto, un barri ric de Califòrnia. Durant diverses setmanes el cotxe va estar intacte. Després d’això, Zimbardo va donar diverses martellades sobre la carrosseria i, sorprenentment, al cap de poc temps el cotxe es trobava en les mateixes deplorables condicions que el del Bronx. Per tant, els ciutadans del barri ric solament necessitaven algun senyal d’abandonament per a actuar exactament igual que en el barri més humil.

La teoria: si en un edifici es deixa una finestra amb els vidres trencats, a poc a poc aniran apareixent-ne més, ja que s’envia un missatge que no hi ha ningú que es preocupi per això; a falta de normes i de lleis es van trencant les normes de convivència.

El missatge és clar: una vegada que es comencen a desobeir les normes que mantenen l’ordre en una comunitat, tant l’ordre com la comunitat comencen a deteriorar-se, sovint a una velocitat sorprenent. Les conductes incivilitzades es contagien.

Com deia Mbiti, filòsof kenyata:

‘Whatever happens to the individual happens to the whole group and whatever happens to the whole group happens to the individual’-‘El que passa a l’individu passa al grup sencer, i passi el que passi al grup sencer passa a l’individu’.

African Religions and Philosophy, Mbiti (1989)

Aquesta  és una clara explicació de què tot allò que fem de manera individual ens afecta en societat. En conseqüència, ens hem de fer responsables individuals del nostre comportament, del que decidim i del que no decidim, del que diem i del callem; de la nostra presència o la nostra absència, doncs una i altra poden , potser sense voler-ho, engegar un fet desestabilitzador.

Com explicava en el meu anterior article sobre les relacions interpersonals en l’era post-confinament, l’harmonia de la vida col·lectiva ha de ser preservada per tots els integrants: la responsabilitat neix en l’individu i després es fa una posada en comú amb tots els participants de la vida col·lectiva.

Això s’aplica a l’ordre públic, però també a qualsevol altre àmbit com pot ser l’empresarial. Si en una organització o empresa no es cuiden els processos, protocols i la manera de fer les coses, al final aquesta manera de fer es traspassarà als treballadors i els directius. Cal pensar estratègicament, d’una manera flexible als esdeveniments quotidians, i definir com volem ser i actuar en cada organització, com si fos una petita família, doncs ja sabem que les organitzacions felices són també més rentables.

Recordem que com a humans tenim un cervell social que funciona sempre: gràcies a les neurones mirall copiem el que veiem (i ens copien) encara que sigui inconscientment.

Quina responsabilitat  tenim, veritat? Sí, sí…

Tornem a la reunió de la comunitat: us podeu imaginar que les negociacions veïnals ens van portar de nou a restablir l’ordre comunal de l’inici: cal tancar sempre la porta de l’edifici, i que cadascú es faci responsable individual de la seva higiene personal front al virus.

Cuidar-me és cuidar-nos!

Data: 23 juliol 2020

Autora: Èlia Garcia Saura

impulsora de #RelacionsUbuntu

Vinculada a MIESES GLOBAL, Excelencia, salud y sostenibilidad